Indefensio-apresa-Aprenem-Autisme

Indefensió apresa

INDEFENSIÓ APRESA

“Fenomen que ocorre quan una persona experimenta una situació negativa i no compta amb els recursos suficients per a fer-li front. En conseqüència, comença a pensar que no podrà defensar-se mai davant aquesta mena de situacions”

Etapa postobligatòria. Una etapa sense opcions formatives per a els/les joves amb autisme.

Una família sòcia d’Aprenem Autisme expressa en aquestes línies la impotència de no poder oferir al seu fill una opció formativa adaptada a les seves capacitats: “No saps si enfonsar-te, sentir indignació o denunciar, perquè saps que està ocorrent alguna cosa que no és just, ni correcte. Està ocorrent alguna cosa que està fent que al teu fill se li redueixin, cada vegada més, les opcions de futur que es mereix. És llavors quan et preguntes què puc fer? Qui em pot orientar?”

Així és com se senten, en moltes ocasions, les famílies davant la vulneració de drets dels seus fills/as amb autisme per part de diferents agents i administracions públiques, que en comptes d’acompanyar-les els posen més traves en el procés.

Des d’Aprenem Autisme som conscients que educar en la diversitat és un dels reptes més difícils del sistema educatiu, no sols pels canvis que implica en les pràctiques professionals de tota la comunitat educativa, sinó també per la quantitat d’agents i factors que intervenen i influeixen perquè això sigui possible.

Quan parlem d’agents no ens referim als serveis en general, sinó a les persones que en ells treballen i que, a causa de les seves creences, als seus valors, a les seves experiències i als seus coneixements, poden ser facilitadors o convertir-se en autèntiques barreres per a la inclusió de l’alumnat amb necessitats educatives específiques. Però a això hem d’afegir alguns factors com aquelles normes i instruccions invisibles, perverses i no oficials que guien, en moltes ocasions, les pràctiques professionals i que també vulneren de manera subtil els seus drets.

Una família sòcia d’Aprenem ens explicava un exemple de les dificultats per a mantenir al seu fill/a en un sistema educatiu, per norma general incoherent, poc centrat en l’alumnat i que no té en compte el que poden aportar les famílies en l’educació dels seus fills/as.

-“Tinc dos fills, el major té 17 anys i el menor acaba de complir 16 anys.

Si, 16, etapa en la qual l’educació que passa de ser obligatòria a ser postobligatòria.

Què significa això? En el cas del meu fill major no va significar massa, de fet aquest canvi d’etapa va passar pràcticament inadvertida, perquè va continuar estudiant Batxillerat en el mateix institut on va començar a cursar 4t de l’ESO. Encara que si la seva elecció hagués estat estudiar una altra cosa, com un grau mitjà, el més complicat hagués estat, per exemple, triar quina especialitat estudiar, triar entre diversos centres per a assegurar plaça i planificar els mitjans de transport necessaris per a arribar en el cas que el centre triat estigués lluny. A més, si l’opció estigués lluny de casa, als 18 anys ell podria treure’s el carnet i moure’s de forma més independent. En resum, aquestes són algunes de les preocupacions que com a pares ens podien passar pel cap en relació amb l’educació del nostre fill major.

Però no és el cas del petit, un jove amb autisme i una discapacitat reconeguda del 68%. Actualment està estudiant 4t d’ESO en una escola ordinària concertada amb suport intensiu (SIEI, Suport Intensiu Escola Inclusiva). Una escola en la qual, durant aquests últims quatre anys, s’ha adaptat d’una manera excepcional, sent per a ell gairebé una segona llar i, en alguns moments, fins i tot els seus professors/as i companys/as han estat una segona família.

Però ara cal enfrontar-se a un canvi d’etapa, ara arriba el moment de trobar-se de nou amb l’Equip d’Atenció Psicopedagògica (EAP) perquè t’assessorin sobre les opcions educatives més adequades per al nostre fill.

Ara arriba quan no saps si enfonsar-te, sentir indignació o denunciar perquè saps que està ocorrent alguna cosa que no és just, ni correcte, està ocorrent alguna cosa que està fent que al teu fill se li redueixin cada vegada més les opcions de futur que es mereix. És llavors quan et preguntes què puc fer? Qui em pot orientar? Com puc canviar aquesta manera de funcionar? Però estàs tan desolada que no ets capaç de demanar ajuda, perquè el sentiment d’impotència et paralitza i no et deixa avançar.

Ara arriba quan el EAP de referència que porta intentant canviar al nostre fill des dels cinc anys a una escola d’educació especial et diu que ara la millor opció educativa per a ell és fer un Itinerari Formatiu Específic (IFE) d’atenció al públic, d’atenció al públic!, quan pràcticament ell no parla ni t’atén si no et mira als ulls per a escoltar. A aquesta proposta cal afegir que el centre està a més de 40 km. de distància del nostre domicili i el transport hauríem d’assumir-lo la família, perquè estem en etapa postobligatòria i no queda cobert.

El pitjor de tot és que només ens han ofert una opció i si no estem conformes, com ha estat evidentment en el nostre cas, els pares som els que hem de buscar-nos la vida.

Llavors és quan tires la mirada enrere i no entens res. El EAP porta anys intentant enviar al nostre fill a una escola d’educació especial, però com a família hem lluitat i cregut que la millor opció per a ell, per la seva manera de ser, era quedar-se a l’escola del poble com la resta dels seus companys/as, perquè té el mateix dret, encara que ha estat necessari posar un suport especialitzat privat perquè pogués seguir les classes fins a primària. En secundària, de nou, van tornar a insistir que la millor opció per a ell era educació especial, però continuem defensant que ell era feliç en un institut prop de casa i després de molt “barallar” aconseguim que li donessin una plaça en un institut concertat amb SIEI, un centro en el que, malgrat les dificultats que van existir en un inici, el nostre fill ha arribat a ser feliç i molt volgut. Potser ara, als 16 anys i a causa de les característiques de l’edat, és el moment de valorar si l’escola d’educació especial és la millor opció per a ell.

I ara és quan et diuen que vas perdre el tren, que les places estan reservades per als que van entrar en el moment en què ells li ho van dir, és a dir, aquells que van triar l’opció de l’educació especial amb cinc, deu o dotze anys.

I em pregunto per què ho enviaven a una escola d’educació especial (relativament prop de la nostra casa, ja que vivim en un municipi fora de la comarca del Barceloní i només hi ha una escola d’educació especial de referència en la zona) i ara que per fi arriba el moment ens l’envien a més de 40 km a realitzar un IFE que res té a veure amb les capacitats i habilitats del meu fill?

Podem “acceptar” que ens diguin que és l’única opció en la zona on residim, però llavors, coneixent com se suposa que coneixen al nostre fill després de tants anys, les seves habilitats, les seves capacitats, els seus gustos, no ens poden ajudar i assessorar per a trobar un centre més adequat per a ell i que ens permeti la conciliació familiar? No es pot pensar en ell, en el millor per al seu present i el seu futur, en les seves capacitats, en les seves aficions, per a oferir-li el més adequat per a la persona en concret? No poden deixar de buscar sempre l’opció “fàcil”, la que menys problemes o gestions necessita, sense pensar en aquesta persona en concret, amb aquest nom, aquesta família, aquesta situació?

La resposta a la meva pregunta per part del EAP va ser: busqueu en la web de la Generalitat els IFE i els PFI (Programes de Formació Inicial) que hi ha i fixeu-vos en què posi NEE (Necessitats Educatives Específiques), com si nosaltres tinguéssim un màster de nomenclatures i sabéssim què significa i què suposa cadascuna d’aquestes opcions. A partir d’aquí, ens veus al meu marit i a mi mirant i cridant als centres educatius que considerem que s’ajusten a les característiques del nostre fill per a demanar-los visita, on t’aconsellen que posis més de dues opcions perquè et pots quedar sense plaça i que, en ser educació postobligatòria, no hi hauria res a fer, és a dir que el nostre fill podria quedar-se a casa. A més, amb el factor afegit que, si els centres que cerques estan a Barcelona (que és on hi ha més opcions), menys possibilitats tens que ho acceptin”.

Situacions com la d’aquesta família es repeteixen contínuament, frases com “lluitar perquè agafin al nostre fill” es reiteren en diferents moments de canvi d’etapa educativa. I des de Aprenem Autisme ens preguntem què està passant? Què estem fent? O més aviat, Què no estem fent? La indefensió apresa també està afectant les entitats que treballem per a la defensa dels drets de les persones. Potser si realment volem resultats diferents, com deia Albert Einstein, hem de deixar de fer el mateix i promoure accions diferents més contundents per a evitar un sofriment innecessari tant de l’alumnat amb autisme com el de les seves famílies.

Reiterem que el que volem és que, d’una vegada per sempre, els alumnes i alumnes amb necessitats educatives específiques estiguin en l’agenda política, volem que es tingui en compte l’informe del Síndic de Greuges de Catalunya i es facin accions que permetin avançar en un sistema educatiu inclusiu.

Volem una educació inclusiva equitativa ara.